10 de setembre del 2013

Bona diada a tothom!

El primer que em va venir al cap quan vaig decidir que aquest blog formés part de la cadena va ser la llengua. M'estimo molt la terra on visc, els seus costums i la seva llengua. Sobretot, sobretot, la seva llengua. Potser perquè a casa (sóc de pares andalusos) poc a poc es van anar fent lloc les sardanes i el pa amb tomàquet però no el català, em sento tan orgullosa de fer-lo servir i estimar-lo de la manera com ho faig. 

El primer en què vaig pensar va ser en la llengua, doncs, i de seguida vaig recordar aquest text que ja no sé per quina xarxa social em va arribar fa un temps:

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diuguingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu,guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingalao tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, ocatxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadaodesentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanasque baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura quepenques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són elsartells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

I ara, si voleu seguir la cadena heu d'anar aquí:

1 de setembre del 2013

Demà...

Demà sonarà el despertador i no sé si li faré gaire cas. He estat dos mesos sense fer-li'n. O potser sí perquè, per precaució, l'hauré posat a l'altra banda de l'habitació.

Demà, suposo, seré conscient que les vacances s'han acabat perquè ara, sincerament, encara no estic assumint això de dutxar-me al vespre perquè al matí no tinc temps, això de pensar en el dinar que posaré a la carmanyola...

Demà no seré jo qui busqui el director o directora i es presenti, escolti en un racó com els altres mestres comenten com els han anat les vacances, i esperi que alguna ànima caritativa s'apropi i em faci el tomb protocolari per l'escola.

Demà no caldrà que em presenti, que digui el meu nom repetidament a repetides persones i em serà estrany esoltar els noms dels nous des de l'altra banda. I potser seré jo qui agafi algú de la mà perquè tindré molt present com n'és de pesada aquella situació. O potser no, perquè serà la primera vegada que repeteixo escola i el què voldré serà gaudir d'aquell moment de xerreta amb els companys.

Demà tindré, com la majoria, una síndrome post vacacional d'allò més gran i tan punt entri a l'escola em tornarà la consciència que ara no tinc. O potser no.

Però això serà demà... Bon inici a tothom!!!