Castellers

Ara que els castellers són patrimoni de la humanitat, podriem jugar a algun d'aquests jocs. A més, així treballem amb els nens el tema de cooperació i solidaritat. No us sembla?

4 dies de calma + 5 d'alumnes: balanç positiu

Aix, què bé! Després d'unes quantes respiracions profundes al metro, arribo al meu destí i em trobo amb una gent fantàstica. Poden ser d'una manera o d'una altra, però des de ben principi em sento molt a gust i tinc la sensació que ja començo a formar part d'aquell equip. Acollida. Simplement és això. Una cosa que a vegades sembla tan difícil d'aconseguir però que ells ho fan de manera tan sincera i sense cap esforç que em fa tornar a creure en la gent. I sí, per què negar-ho, això també m'ajuda a creure en mi.

L'ambient és fantàstic. Només hi ha quatre dies per preparar el màxim possible abans no arribin els alumnes però no hi ha males cares, no hi ha queixes, la gent va fent i ens ajudem. Sabem que som professionals i que en aquests quatre dies hem de fer el que poguem, que serà molt, perquè els nens ens importen. Però tot i el poc temps també tenim temps per anar al bar, esmorzar, xerrar i riure sobre tonteries. Es tracta de deixar l'estrés negatiu amagat, que no ens ajudarà a res.

I sense adonar-nos (sense adonar-me) arriben les Laures, els Dídacs, les Sahories... I no sé si és per la feina feta a teràpia, per la seguretat que m'han donat aquests quatre dies, l'experiència d'un curs i mig, per alguna raó que encara desconec o per tot plegat que... sóc feliç! M'agrada la meva feina com pensava que no m'agradaria mai. No està tot fet, ni pel que es refereix estrictament a l'escola ni pel que es refereix a mi mateixa, però estic contenta. Estic tan contenta que no vull pensar si continuarà així o no. Només vull gaudir d'aquest estat. Només vull estar contenta.

Ja m'ho trobaré!

No vull dir que és una nova etapa perquè les noves etapes sovint acaben sent un fiasco. Al menys les meves. No és una continuació perquè ja us vaig dir que alguna cosa canviava, que ja n'estava farta de tants posts malencònics, pessimistes, tristos i etc.

Resulta que demà trepitjo de nou una escola. Que no sé què passarà ni vull saber-ho. Que no sé com seran els companys però avui tampoc no penso imaginar-me'ls. Que no sé si me'n sortiré o acabaré patint com l'any passat, però no penso anticipar les pors. Que estic ordenant l'estudi no per treure res del passat sinó per deixar espais per aquest nou curs escolar. Que després de més de 200 dies sense anar a treballar perquè em pensava que no en sabia, és normal que encara avui, a unes 15 hores de tornar-hi, tingui una certa angoixa que de ben segur farà que em costi una mica dormir.

Resulta que quan no penso tant les coses em van millor, així que vaig a fer un gran somriure per fer fora tots aquells pensaments que eren negatius i que no m'han servit mai de res. De res bo. Tothom sap que, hagi de passar el que sigui, ja m'ho aniré trobant, oi? Apa, doncs! Bon començament de curs a tots els bons professionals!!

Contestador

Llegeixi's amb el to de la senyoreta de telefònica:

Ha entrat a ca la Mestreta. En aquests moments està desconnectada o fora del país petit. Si vol, pot deixar un comentari després del senyal. Gràcies. Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

MESTRETA rides again

Tots els dilluns des de mitjans de gener he fet el mateix recorregut cada matí: he anat al CAP que em correspon, he demanat el seguiment de la baixa, si tot ha anat bé me l'han donada de seguida o si no he hagut de tornar per parlar amb la doctora, he agafat el metro per baixar a Urquinaona i, finalment, he deixat el paperet al Consorci.

Però avui no.

Avui és dilluns i comença l'enèssima etapa de la meva vida, amb l'esperança que aquesta sí que em dugui cap allà on jo vull. Hi ha certes pistes que em diuen que alguna cosa ha de canviar, que jo he après a mirar el món amb uns altres ulls i que les coses són més fàcils quan m'hi he posat que quan he pensat com serien... De ben segur que estaré nerviosa quan trepitji una escola de nou. Em fa pànic pensar que...

Però avui no.

Avui no hi ha res a pensar. Tinc tot un mes per fer vacances de veritat i acabar de creure en mi i que puc fer més coses de les que em penso. I si no és així, ho deixarem i no passarà res. Jo hauré guanyat perquè per primera vegada no hauré fugit d'allò que em fa por.

I avui sí!

Avui vull canviar la cara d'aquest blog. He començat pel disseny, que me l'he trobat de cara quan hi he entrat després de tants mesos. El senyor Blogger m'ha posat en pantalla un gran missatge que deia que hi ha un nou apartat on canviar l'aspecte del teu blog. Au, doncs som-hi! Primer per fora i després per dins, que estic farta de tants missatges negatius i pessimistes...

I ja van dos...

Tal dia va fer dos mesos que estic de baixa. Hi ha dies que ho porto millor. Hi ha dies que no ho porto. Hi ha dies que em sento més optimista... I aquesta setmana el que toca és sentir-se una estafa. Per què? Doncs perquè resulta que puc riure, puc sortir, puc anar al cinema, puc ballar, puc quedar amb la gent... Però no puc anar a l'escola. No puc ni pensar-ho... Aleshores quan faig qualsevol cosa de les que dic, em sento una mica hipòcrita, estafadora... Qui em conegui sap que no és així, però resulta que sóc jo la que s'ha de conèixer i es veu que això és un procés llarg. Molt llarg.

Ironies

Ara que estic de baixa per ansietat i em faig un munt de preguntes sobre la meva feina, m'arriba una carta de la universitat on em comuniquen que ja puc passar a recollir el títol...

Irònic??