Tercer trimestre

Tinc tan present el moment que la L em passejava amunt i avall per l’escola i m’explicava, des d’una finestra de la biblioteca, a quin bar anaven a fer el cafè i on estava la farmàcia, que em sembla increïble que hagi passat tot un curs des d’aleshores.

Però sí, efectivament han passat tres trimestres. El primer, el segon, i ara el tercer, m’han ensenyat moltes coses, algunes de les quals les vull deixar per aquí escrites:

_Encara no m’organitzo prou bé. He trobat feines dels meus nens que ja no podran posar a l’àlbum. Quina mestra s’oblida dels treballs dels seus alumnes! ;-)

_No vull criticar (gaire) per darrera. M’agrada més la opció d’intentar fer les coses el millor que sàpiga i mantenir un bon clima a la feina.

_Hi ha coses que no s’aprenen mai, ni tan sols amb l’experiència, així que millor m’ho prenc amb filosofia. Exemples: les avaluacions, els comiats, provar una cosa i una altra i una altra fins que trobis el que és adient per aquell grup, o nen!...

_Hi ha coses que sí que es van aprenent amb el temps. Segur que en algunes coses no sóc la mateixa que va arribar al CEIP C... el 8 de setembre de 2008. És cert, oi??!!! Oi??

_Si mai m’havia plantejat si aquesta feina és la que m’agrada, la que no, si la puc fer, etc, aquest no és el moment de respondre’m. Aquest primer any no l’he viscut, més aviat he intentat sobreviure, així que no puc cercar la resposta.

_Si jo no em crec que puc fer-ho, com he de transmetre als nens que poden? Aquesta inseguretat, Mestreta...

Han passat tantes coses aquest curs que mentre més hi penso més tonto em sembla fer llistes com aquesta. Però és una mena de recordatori per quan hagin passat els anys i vulgui mirar enrere, vulgui veure com era, en què hauré canviat, què em preocupava... Evidentment aquí en aquestes llistes no hi és tot, només hi és el que em ve al cap avui quan ho escric. A més, estic segura que he aprés moltes més coses de les que ara sóc conscient...

Bon estiu, mestres!

Sense nens

Quina sensació més estranya... Demà quan vagi a l’escola ja no hi haurà cap nen.

Ahir vaig estar fent petons i abraçades, desitjant-los good summer i que, sobretot, s’ho passessin bé, que ja els tocaria treballar de valent el curs vinent.

Una mica més tard, a casa, m’adonava que no m’havia acabat de creure que ja ha passat tot un curs. Tant que m’han fet patir i ara em sento una mica buida. És increïble el lligam que hem acabat fent, finalment. Les seves carones mentre m’abraçaven, una barreja d’alegria per les vacances i peneta perquè em trobaran a faltar. I no, no ho acabo d’acceptar, però el curs que ve no seran els meus nens...

Collons!, quina feina que he anat a triar!

Olor a mar

Són gairebé dos quarts d'una i els de Cicle Inicial estan fent la fila per anar al menjador. Quan passo pel costat d'ell, l'F em diu "eeeeei, has ido a la playa!".

"I tu com ho saps?" li pregunto jo, pensant-me que ha confòs els sostens que porto lligats al coll amb un bikini.

Però no, no era per això. Riu i em contesta: "porque me he acercado y hueles a mar".

Espero que fer olor a mar sigui positiu perquè sí que he anat a la platja, però ja fa quatre dies d'això...

S'acaba...

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...

Cinc. I què?

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!