Ser o estar...

Què li passa a les teves sabates que ESTAN verdes?-pregunta la N de P4.

És que ella (i també les sabates) és així... :-)

No vull / No puc

Fa una setmana que la situació s'ha complicat força. Ja estem a finals de trimestre i jo continuo sense entendre'm amb els nens. És cert que no em passa amb tots, però sigui pel que sigui, tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup. No m'ho passo bé, no m'ho passo gens bé a la feina. Ningú no diu que hagi d'anar-hi cantant, però pateixo tant que cada dia que passa se'm fa més difícil. Ara només em faltaven els pares, preguntant (i no a mi, si no a les tutores) que què passa amb la Mestreta... Què voleu que us digui? Aquesta setmana em rendeixo. No puc més. No sé si no se fer bé la meva feina perquè m'angoixo i sóc una insegura de collons, a banda d'estimar-me una merda, o bé és al contrari...

Incy Wincy

A banda d'altres coses, a l'escola faig els tallers d'anglès de P4 i P5. Bé, jo no crec que se'n pugui dir tallers, d'això, però bé, com que estic fent una substitució tampoc no m'hi ficaré massa ni és el propòsit d'aquesta entrada.

A vegades passa que, per molt que et preparis una classe, pot ben bé no funcionar. I a vegades passa que t'adones que canviaven els grups i tu no saps què tenia pensat fer la persona que substitueixes, però tens 10 personetes davant teu que t'esperen, per tant busques una cosa ràpida. I resulta que és la classe més interessant que han trobat de totes les que hagis preparat!

Això és el que em va passar fa no gaire, així que vaig dibuixar unes quantes Incy Wincy spiders en una làmina i vaig agafar el CD amb la cançó. La vam cantar, vam veure un vídeo a YouTube i van pintar les seves aranyes. Ara només quedava fer-ho més vistós i vaig anar a buscar una mica de paper de seda negra.

Aquí en teniu una mostra:

25/11/09: Acabo de llegir el post i no sé si pot estar més mal escrit! Uff, devia d'estar espessíssima quan el vaig escriure!

Garbuix de com actuar (o jo què sé)

Avui tornant de l'escola m'he trobat dos nois d'11 o 12 anys cantant una cançó. Això, en principi, no seria cap problema si no fos que en els segons que ens hem creuat he sentit dues paraules no gaire boniques. Tot evoluciona, els gustos canvien, ara estan de moda els "rapers", tot va més de pressa, els agraden altres coses...

No sé com eren els nens fa un temps... Sé com era jo i sé que era més respectuosa, que feia cas als grans, que no molestava els meus companys, que no ofenia ningú... És evident que les coses estan canviant i que ho estan fent d'una manera que em fa por.

Tendeixo a pensar que els nens avui en dia també són nens, que els agrada moure's, jugar i cantar. Però quan preparo les classes, si els deixo moure ni m'escolten, no segueixen les regles del joc, són massa competitius i s'acaben barallant. Pel que fa a les cançons, la meitat de les que hi ha al llibre de text ni les faig perquè sé que no els agradaran, que les trobaran avorrides...

M'esgarrifo davant alguns comportaments de nens de 8 anys. Vuit anys!! Arriba una companya amb el curs començat i l'únic que se'ls acut és treure-li el paraigües, amagar-li el llibre i dir-li tonta. I resulta que l'A., per fer-ho més bonic, ni tan sols parla català així que no es pot defensar.

M'agradaria pensar que només és un grup però l'altre tampoc no es queda curt, es burlen dels que en saben menys, busquen què és el que molesta a un company per repetir-ho fins fer-lo plorar...

I el que considero més greu de tot és que crec que no entenen el que estan fent, no veuen que no estigui dolent, els ho expliques de mil maneres i no et dóna temps a girar-te que ja ho tornen a fer.

Hi ha vegades (moltes més de les que m'agradaria) que em sento desbordada, que no sé com actuar. De veritat. Sovint m'envaeix un sentiment d'impotència i tristor massa gran...

Language & Methodology

Canterbury és un lloc que m'ha agradat molt i on, segurament, no hi hagués anat mai per compte propi. Hi vaig estar els últims 15 dies d'agost gràcies a les ajudes de formació.

Aquesta maleta que veieu aquí la vaig haver de comprar per posar-hi tots els llibres! Què voleu? Potser el meu marit té raó i em vaig tornar una mica boja però no em vaig poder resistir a les Charity Shops ni a les ofertes de "3 for 2"...

.

Pel que fa al curs... Mmmmmm... Critico? No, no és crititcar per criticar. Penso que hi havia massa coses que no m'han acabat de fer el pes. Per exemple, necessito coses que no pugui trobar a internet i a vegades (massa vegades) tenia la sensació que el sr.Google em podia explicar les mateixes coses...

I més ràpid! Ja que només hi estàvem 10 dies, crec que era important que ens donessin més material i menys exemples. Què vull dir? Doncs que som mestres de primària però no tontos, per tant no calia que a cada activitat sortissin entre 3 i 5 voluntaris. No sé els altres, però amb una vegada jo ja havia captat de què anava la cosa...

Tampoc no em va fer gràcia que visquis en un lloc on comparteixes cuina i bany amb tres catalans més. Sí, ja sé que podíem haver decidit parlar anglès.

El que em sap greu és que, al final, és un curs que val peles i que potser s'hauria de repensar. La formació no només consisteix en anar-te'n fora. Evidentment, jo estic molt contenta d'haver-hi anat però em queda un gust agredolç...

.

Això sí, pel que fa a les relacions personals han estat uns 15 dies molt intensos, d'aquells que no s'obliden. Fins i tot m'atreveixo a dir (i mira que és difícil) que potser he fet amics i tot!

Sense internet, sense feina, amb...

Ara mateix sóc a un ciber cafè. Hi he entrat perquè, de moment, no tinc internet a casa i havia de mirar si m'havien donat alguna adjudicació en els nomenaments d'avui. No hi ha hagut sort... No passa res, demà serà un altre dia. De moment tinc més temps per treure coses de caixes, que estic de mudances. Em tocarà buscar un lloc per connectar-me a internet al nou barri, que avui he creuat mitja Barcelona. Amb això dels nomenaments telemàtics no m'he volgut jugar el coll, així que he anat a allò segur, al ciber que conec i sabia que em podria connectar sense problemes: al barri antic (antic des d'ahir només).

Sense internet i sense feina però amb moltes ganes d'explicar-vos com ha estat el meu curs amb Pilgrims a Canterbury. Hi ha la part que m'ha agradat, la que no, les experiències amb les companyes de vol i de pis... Moltes coses!!! Tinc moltes ganes de contar-les però ja porto massa temps al ciber així que haureu d'esperar. Prometo que ho escriuré tot!

De moment, bona entrada de curs a aquells que ja esteu treballant!

Bones vacances!

Uff! M'adono que fa massa dies que no escric. Potser és perquè aquesta mestreta està ja de vacances i ha aconseguit desconnectar del tot.

De fet, ara només passo per aquí per dir-vos que no ens tornarem a veure fins setembre. He lligat tant el blog amb el que em passa cada dia a l'escola, que ara que no hi vaig no té sentit escriure per escriure.

Ens trobem de nou al setembre i aleshores us explicaré com m'ha anat el curs que vaig a fer a finals d'agost a Canterbury.

Have a good summer!!!!

Novata's diary

Dimarts 30 de juny. Acaba el meu contracte. A les 14'30h ja m'he acomiadat de tothom i marxo cap a casa. Abans, però, he anat a buscar la credencial perquè m'ho ha dit un company, que si no... Credencial? Què és això?

Dimecres 1 de juliol. Cap a les 10h vaig a portar la credencial al Consorci. Com que m'he despistat i no faig cap curs, sol·licito els papers de l'atur o aquest estiu no cobraré res de res.

A la una més o menys, estic sortint de la oficina de l'Inem. He preguntat com va el tema, no sigui que hagi de dur algun paper o quelcom que no tingui.

Cap a les 14h em truquen preguntant-me si encara estic interessada en els cursos a l'estranger. Però si no m'havien donat plaça! I tant que vull! Quines dates vols? Queda aquest. Aquest altre també és interessant. D'acord, però no em pots donar més informació? Metodologia i llenguatge. Endavant.T'inscric? Sí.

Dijous 2 de juliol. Cap al departament a demanar informació sobre el curs. La noia amb la que vaig parlar per telèfon ahir no hi és. M'atén una dona que va tan atabalada que no em veig amb cor de preguntar-li cap dels dubtes que tinc. I en són molts! Miro els papers que em dona i són informacions generals sobre cursos generals. I el que jo vaig a fer??

Torno cap a Urquinaona per saber com afecta el curs, amb la paga del juliol i la demanda d'atur. Haig d'anul·lar-ho, suposo?

Vaig cap a l'Inem, again, i m'atén una senyora amb falta de... fibra?, un bull?, energia? No sé què li fa falta però no té expressió a la cara i em mira com si fos extraterrestre. Acaba preguntant-li al seu company (el mateix que em va atendre ahir) i ens entenem perfectament: no hi ha cap problema perquè encara no havia dut el certificat d'empresa.

Arribo a casa i obro l'ordinador. Bé! Trobo alguna cosa més d'informació sobre el curs.

Ara què faig? Busco bitllets d'avió?, intento aclarir alguna cosa més del curs?, m'asseguro que no em quedaré sense atur i sense diners a l'agost?, deixo passar uns dies i truco al departament per aclarir aquells dubtes?, quin és el proper pas a seguir? Segur que no he pensat amb alguna cosa en la què havia d'haver pensat...

Tercer trimestre

Tinc tan present el moment que la L em passejava amunt i avall per l’escola i m’explicava, des d’una finestra de la biblioteca, a quin bar anaven a fer el cafè i on estava la farmàcia, que em sembla increïble que hagi passat tot un curs des d’aleshores.

Però sí, efectivament han passat tres trimestres. El primer, el segon, i ara el tercer, m’han ensenyat moltes coses, algunes de les quals les vull deixar per aquí escrites:

_Encara no m’organitzo prou bé. He trobat feines dels meus nens que ja no podran posar a l’àlbum. Quina mestra s’oblida dels treballs dels seus alumnes! ;-)

_No vull criticar (gaire) per darrera. M’agrada més la opció d’intentar fer les coses el millor que sàpiga i mantenir un bon clima a la feina.

_Hi ha coses que no s’aprenen mai, ni tan sols amb l’experiència, així que millor m’ho prenc amb filosofia. Exemples: les avaluacions, els comiats, provar una cosa i una altra i una altra fins que trobis el que és adient per aquell grup, o nen!...

_Hi ha coses que sí que es van aprenent amb el temps. Segur que en algunes coses no sóc la mateixa que va arribar al CEIP C... el 8 de setembre de 2008. És cert, oi??!!! Oi??

_Si mai m’havia plantejat si aquesta feina és la que m’agrada, la que no, si la puc fer, etc, aquest no és el moment de respondre’m. Aquest primer any no l’he viscut, més aviat he intentat sobreviure, així que no puc cercar la resposta.

_Si jo no em crec que puc fer-ho, com he de transmetre als nens que poden? Aquesta inseguretat, Mestreta...

Han passat tantes coses aquest curs que mentre més hi penso més tonto em sembla fer llistes com aquesta. Però és una mena de recordatori per quan hagin passat els anys i vulgui mirar enrere, vulgui veure com era, en què hauré canviat, què em preocupava... Evidentment aquí en aquestes llistes no hi és tot, només hi és el que em ve al cap avui quan ho escric. A més, estic segura que he aprés moltes més coses de les que ara sóc conscient...

Bon estiu, mestres!

Sense nens

Quina sensació més estranya... Demà quan vagi a l’escola ja no hi haurà cap nen.

Ahir vaig estar fent petons i abraçades, desitjant-los good summer i que, sobretot, s’ho passessin bé, que ja els tocaria treballar de valent el curs vinent.

Una mica més tard, a casa, m’adonava que no m’havia acabat de creure que ja ha passat tot un curs. Tant que m’han fet patir i ara em sento una mica buida. És increïble el lligam que hem acabat fent, finalment. Les seves carones mentre m’abraçaven, una barreja d’alegria per les vacances i peneta perquè em trobaran a faltar. I no, no ho acabo d’acceptar, però el curs que ve no seran els meus nens...

Collons!, quina feina que he anat a triar!

Olor a mar

Són gairebé dos quarts d'una i els de Cicle Inicial estan fent la fila per anar al menjador. Quan passo pel costat d'ell, l'F em diu "eeeeei, has ido a la playa!".

"I tu com ho saps?" li pregunto jo, pensant-me que ha confòs els sostens que porto lligats al coll amb un bikini.

Però no, no era per això. Riu i em contesta: "porque me he acercado y hueles a mar".

Espero que fer olor a mar sigui positiu perquè sí que he anat a la platja, però ja fa quatre dies d'això...

S'acaba...

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...

Cinc. I què?

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!

Torre Eiffel

Hi ha una pàgina que ens convida a participar amb diferents relats a partir d'una proposta que sol ser un quadre. Fa temps que me la miro i avui m'he decidit a participar. Aquí teniu el meu relat:

De com frustrar les il·lusions i capacitats de la mainada

En Charles anava cap a l'escola ben content. Estava segur que el seu projecte agradaria molt al professor. Els havia demanat que dibuixessin un element característic de la seva ciutat i ell havia pensat en la Torre Eiffel. Li agradava molt pintar, així que va agafar els seus olis i va començar a fer pinzellades aquí i allà sense parar. Va dedicar-hi molts dies i per això anava ben content i orgullós amb el seu quadre sota el braç. 

La seva alegria va quedar tallada de cop en veure la cara de monsieur Ferrer. Es va posar vermell com una tomata i no va parar de dedicar-li un munt d'insults. Va agafar aquell quadre i, mostrant-lo a la resta dels alumnes, va cridar que la Torre Eiffel no era així, ni tan sols del mateix color, que semblava que n'hagués dibuixat la destrucció, que aquella imatge no era real i que no s'entenia res. Tot seguit va fer petar el quadre contra la taula i es va trencar per la meitat. 

Mentre sentia el riure dels companys de fons va agenollar-se ràpidament a recollir allò del que ell n'estava tan satisfet, pensant que potser havia fet el ridícul i que mai no arribaria a ser famós. Potser tampoc pintor...

 

Dels nervis a la calma... O no.

Aquest any he sobreviscut. Tinc la sensació que no he pogut viure la meva feina, massa angoixa, massa autoexigència i massa tensió. Però bé, això ho deixarem pel post del que he après en aquest 3r trimestre (tal com vaig fer amb el primer i el segon). 

Falta ben poc perquè es deixin de sentir els seus crits pels passadissos i els meus dins les aules. Qualsevol diria que m'agrada cridar però no ho he sabut fer d'una altra manera. Avui, per exemple, ha estat una tarda de desesperació, la pitjor en tot el que portem de curs. Amenaça rere amenaça per poder fer una feina de no res. He acabat esgotada, cadascun d'ells s'ha endut un xic de l'energia amb que la mestreta venia carregada aquest matí. 

Ja m'havien dit que la primavera els trastoca un xic i que després de setmana santa estan especialment moguts. Però això? Marededeusanyor! Per no fer-nos gaire mal, ni ells ni jo, he decidit no avançar més matèria (més llibre, vaja). Ara miro desesperadament llibres que tinc per casa, cerco idees, recursos a internet, intento buscar en el que em van ensenyar a la carrera ... Els queden 4 o 5 hores d'anglès fins a final de curs, així que m'agradaria (i molt!) que, en aquest poquet temps, poguéssim esborrar tants crits i mal comportament i acabar tots una mica més relaxats.

Falta ens fa!

Com si del PP es tractés...

Com explico el que us vull dir sense sortir de l'anonimat? Com explico que no entenc com es pot ser tan desgraciat? Com explico que a l'escola no hem volgut fer pantomimes ni teatres amb el conseller i això ha significat que hagin decidit donar-nos l'esquena? Perdó, que l'esquena ja la donaven, però diguéssim que ara és "oficial".

El més trist és que si governés el PP ho hagués entés... 

Quan els llibres no calen

Avui a la reunió de cicle s'ha parlat sobre els llibres, sobre la valoració que en fèiem dels que s'estan utilitzant. La veritat és que feia temps que tenia ganes de dir el que he dit avui, una pregunta tan senzilla com "Cal el d'anglès a CI???"

El meu punt de vista és que no. Rotundament no. Com a mínim on estic jo. Per què?

_Les famílies compren els llibres, quan la seva situació econòmica és pèssima pèssima, per a que els nens (que només tenen una hora d'anglès a la setmana) portin la meitat sense fer.

_La mestra (jo en aquest cas) em sento totalment limitada perquè, com que han comprat els llibres, jo em sento en la obligació de fer el màxim que pugui. Fer llibre per fer. Bonic, oi?

_A Cicle Inicial l'anglès és totalment i absolutament oral, oi? Doncs si es volen llibres, per què no poden ser socialitzats?

_Si jo haig de fer llibre, on queda l'atenció a la diversitat? Amb la quantitat de recursos d'anglès que es poden trobar a interneeeeeeeeeeet!!!!

Continuo? Crec que no cal... Problema? Doncs que això que hem comentat a cicle ho hauré de parlar amb les companyes de departament i no crec que hi estiguin d'acord amb que l'any que ve no hi hagi llibre. 

D'altra banda, igual també els molesta que ho hagi exposat abans al cicle, però què voleu que us digui, ha estat avui quan se n'ha parlat i jo he dit la meva...

Potser m'equivoco, però just el curs passat van canviar el llibre i/o l'editorial i diria que n'estan prou contentes. I sí, el llibre està molt bé, però crec que s'ha perdut una mica de vista el context.

Patir

Algú que m'expliqui la vida, si us plau, perquè és que hi ha vegades que no l'entenc... 

14 + 1

Encara ara estic rient! Tant m'agrada la meva feina que he anat al cole un dia abans del que em tocava?!! Ja ho deia jo que no quadrava, que anar el 28 significava fer 14 dies de pemís i no 15, però bé, més val ser cautelós i jo hi he anat... ;-)

Quan he entrat i m'han preguntat que què feia allà i que la meva substituta acabava d'arribar em pensava que em prenien el pèl! Aleshores he agafat la llista del menjador i m'han senyalat on estava la creu: era cert! Tot i així encara he pujat les escales, acompanyada de la administrativa, amb cara de "nenes, no us foteu ja més de mi..." Però sí, allà estava ella, preparant la classe de biblioteca, la mateixa que jo ja vaig preparar ahir... Jjajjajaja!

Ja que hi era, he anat a saludar al pati i sí, ho reconec, a deixar que alguna colla de nens vingués a repenjar-se, a abraçar-me i a fer-me petons...

En fi, he començat amb bon humor...

Tenia tot un any

I ara només tinc dos mesos.

De què em queixo? Doncs no ho sé, del de sempre, m’imagino.

Quan vaig començar a treballar, vaig veure que la mitja jornada i l’horari que m’havia quedat a l’escola em deixaria molt de temps per preparar-me les oposicions. Què bé! Sí però, te les has preparat tu? Doncs jo tampoc.

I ara què haig de fer? Plorar? Doncs no en tinc ganes. Tampoc tinc ganes d’enganyar-me a mi mateixa i dir-me que aquest primer any ha estat dur, que és mol complicat començar, que tenia moltes coses al cap...

Sí, sí, tot el que tu vulguis. Però tenia tot un any i ara només tinc dos mesos.

Feliç Sant Jordi!

Com que estic encara "de vacances" pel permís de noces, no sé com deu haver anat el dia avui a l'escola. La veritat és que em sap greu, perquè és un dia que a mi m'agrada molt, però bé, ja en tindré d'altres...

M'han regalat un llibre i jo me n'he comprat un altre (Els homes que no estimaven les dones i El món groc). Durant uns moments he tingut a les mans un segon possible autoregal, però després he pensat en l'economia i en "els meus nens". Estic inventant-me un raconet a l'aula on puguin tocar, remenar i triar llibres en anglès així que els últims calerons d'avui destinats a llibres han estat per a ells. Res, dues tonteries, però ja que diuen que a la primavera s'alteren de veritat he pensat que avui era un bon dia per començar a pensar idees. 

Segon trimestre

Tal com vaig fer el primer trimestre, encara que sigui tard (per les vacances i tal) no vull deixar d'escriure el que he après aquest trimestre:

• Que encara que sigui mitja jornada i d'anglès (quan per l'escola aquesta llengua és l'última cosa) formo part del Claustre, així que A OPINAR!, fora vergonyes.
• Quanta raó tenia la M quan em va dir que per ser EFECTIU primer s'ha de ser AFECTIU!
• Que no m'haig d'angoixar tant, que hi ha coses que només simplifica (no que sol·luciona) l'experiència.
• Encara que sembli contradictori, que haig d'aprendre a viure amb l'angoixa perquè forma part d'aquesta feina.
• Que no m'haig de queixar pel que no he fet bé, sinó intentar millorar-ho ara. Encara sóc a temps!

I etcètera, etcètera...

Substitut/a

M'he llevat aquest matí de sobte i he vist que ja no hi era a temps de donar-li els papers a la T perquè els portés a l'escola. Havíem quedat que aniria a la sortida del metro però m'he quedat sobadíssima amb el telèfon a la mà esperant l'avís de que ja arribava. Era la programació per qui em vagi a substituir després de setmana santa. Quan ens vam casar no vam poder/voler fer el viatge de noces i el farem ara. Sort que visc a prop de l'escola perquè m'ha tocat portar-los a mi...

Final de trimestre, informes, primavera, preparació del viatge, deixar tot enllestit perquè la persona que vingui no tingui massa feina, canvi d'hora... avui estic que no m'aguanto dreta! No he fet res de l'altre món però m'imagino que m'està sortint tot el cansament de cop.

Em pregunto com serà. Com rebran els nens a aquella persona? Se'm feia molt estrany estar pensant activitats i organitzant sessions per una altra persona. A més, m'he adonat que no estic segura de saber fer-ho. Vull dir que jo me'ls conec i que sé que hi ha coses de les que he preparat que no es podran fer perquè són uns "enfants terribles" i si no els coneixes se't pot desmadrar la cosa, però no volia deixar de programar el mateix que haguéssin fet si hagués estat jo.

D'altra banda, sovint he tingut la sensació que li deixava tot massa mastegat: ara la introducció del vocabulari així, allò altre d'aquella manera... No sé si cal tan pastat... Que ho faci a la seva manera, no? Cal? És la primera vegada que em substitueixen i, a més, jo vaig tenir la sort de caure en un cole per tot el curs, així que tampoc he hagut de voltar... O sigui, que ni idea.

Fins i tot li he deixat una noteta escrita a mà amb coses que se m'anaven acudint i que potser li serien d'utilitat. Mira, potser acaba pensant que quina tia més plasta, o potser resulta que he deixat de fer alguna cosa que potser sí que era important i que se m'ha passat completament, no ho sé. Del que no se'm pot culpar és de no preocupar-me'n, que porto tres nits dormint poc i malament...

No és hora de valorar el lloc que ocupen els mestres?

Avui he estat a la meva primera manifestació com a mestra. No entenia per què començava a aplaudir la gent quan hem girat la cantonada d'Urquinaona amb Via Laietana i m'han dit: "Mira, és que des d'aquest punt és on es veu la gent que hi ha". I realment no sé comptar així, ni sabria dir-vos estadístiques, però jo he trobat que erem molts. La veritat és que l'estòmac m'ha fet una volta estranya, he sentit emoció en veure tota la gent que té ganes de canviar coses.

Tot seguit, però, m'ha vingut un pensament: us imagineu que no hem de fer cap més vaga? Ha estat la primera i m'agradaria que fos la última. Sí, ja sé que estic somiant! A veure si és possible que es faci alguna cosa més que una campanya publicitaria pel reconeixement social de la tasca docent. Qui és el primer que ha de valorar el lloc que ocupem??

Certa hipocresia o supervivència?

El primer dia que vaig arribar a l'escola va ser ella qui em va fer el "tour" i em va explicar les quatre coses bàsiques que havia de saber (jjajaja! quina gràcia: QUATRE coses... En fi!). Vaig pensar que era una persona alegre i amb empenta, que es trobava bé a l'escola.

Amb el temps, però, he vist que ben poques coses li semblen bé però tampoc no parla amb qui podria sol·lucionar-les. Vull dir que és una persona que no para de remugar i criticar però que ho fa d'amagat.

Jo no vull ser així. No vull que la por o la inseguretatdeixin que se m'acumulin punts de vista, crítiques, opcions, etc, fins al punt de pensar que tot el claustre està en contra meu. Ara bé, si això passés i no estigués a gust, tampoc no m'agradaria fer la rosca a aquells qui després critico...

En fi, sempre són complicades les relacions. Això passa a totes les famílies, oi?

LA GALLINA NEGRA

Sóc especialista d'anglès (de primer any, per si fos poc!) així que quan em van dir que havia de fer la biblioteca dels de primer no estava segura de saber sortirme'n. Que no llegeixen! A més, ningú no em va donar gaires idees, també s'ha de dir. Tinc la sensació que em van deixar allà i au, ningú no es preocupa del que faig o del que no faig. Però bé, que aquesta no era la raó del post, sinó que me n'he sortit prou bé (crec) i us volia deixar dues activitats que els van agradar força.

A partir del conte de la Gallina Negra que vaig trobar aquí, la primera sessió el vaig explicar. A alguna sessió anterior, els havia llegit un conte amb pictogrames així que en vam estar parlant i vaig dividir el conte de la gallina (imprès eliminant paraules i deixant espais) per tal que ells poguéssin fer els dibuixos de les paraules que hi faltaven. Quan va estar acabat i pintat li vaig posar anelles i ara el tenen a la biblioteca de classe (dic biblioteca per anomenar d'alguna manera aquell raconet).

A la següent sessió els vaig donar uns talls de cartolina negra i taronja amb el cos, el bec i la cresta dibuixades (a la foto teniu la plantilla). Ells havien de tallar-los, enganxar-los i pintar les potes, que no era altra cosa que dues pinces d'estendre la roba.

I a mi aquests petits sempre em sorprenen perquè mai no m'hagués imaginat les vegades que em preguntarien si es podien portar la gallina a casa. I la puc pintar? I li puc fer això? I li puc fer allò altre? Mira, mira com m'ha quedat!!

Ja veus tu, dos talls de cartolina...

L'inventor!

Hauria de tenir una llibreta per escriure-hi totes les frases que surten per aquelles boques petites i que em fan molt de riure de tant en tant. Últimament estan especialment brillants, com la meva boleta papissota que em pregunta sorprès: "pero loz maeztroz también oz limpiaiz loz dientez??" I, quan li contesto que sí, que és clar!, em diu "pero aquí en el cole?"

Aquesta tarda també he tingut una mostra de com n'és de complicada la nostra llengua quan la M. ha dit que havia fet l'assaig dels "bunyols" en comptes de dir del "consell dels bulls".

I l'A., el dia que va venir l'inspector a veure'm a l'aula (per l'informe per ser interina menys d'un any d'experiència i estar un any al centre, o similars) em va preguntar si era inventor...

De tant en tant són tan... tan... TAN!

18/01/08

Aquests dies estic d'aniversaris. Primer va ser el de D'això, d'allò i del que vulgui explicar i ara de Mestreta. Estic contenta d'haver arribat a fer l'any amb els dos. I d'aquest n'estic especialment orgullosa perquè veig que vaig començar-lo que era una estudiant angoixada i poruga i bé, ara sóc una mestreta angoixada i poruga però, i en el però està la gràcia, veig que hi ha petits canvis, que estic creixent i, més que tot això, que m'estic reconeixent i acceptant tal i com sóc. Que el procés no ha acabat encara i que em costarà un any i dos o potser més ja ho sé, en sóc conscient. De fet, ser-ne conscient és la part divertida.

Un petó ben fort per tots vosaltres i gràcies per estar amb mi!

Seguim!

Deu fer uns 20 dies que no tenia cap somni. O que no els recordava, vaja, diuen que sempre somiem, però avui ha estat una excepció a tots aquests dies. És que tornem a la feina? He obert el correu aquest matí i tenia més missatges del normal. Tots de l'escola. D'acord, deu ser que sí que tornem a la feina...

Després de moltíssims anys treballant al comerç i, per tant, pencant com una burra als nadals, aquest ha estat força estrany. Per no dir mentides, haig de dir que el nadal passat tampoc no vaig estar al centre comercial però va ser diferent perquè jo estava molt capficada-preocupada-angoixada-iunllargetcetera per la carrera, que com ja sabeu, m'ha costat anys acabar, així que tampoc no es pot dir que el gaudís. 

Haig de confessar que no he fet els deures. O potser els deures més importants que tenia era, precisament, no fer deures. I us ben asseguro que això sí que ho he fet! Una part del nadal amb la meva família i l'altra amb la família del meu marit. No escola. No flashcards. No alumnes. No programacions. No llibres de text. 

Quan he arribat a l'escola tenia una sensació estranya. Són molts dies de vacances però ni m'ha fet molta mandra tornar, ni considero que hagin estat massa dies, ni massa pocs... Tot en la seva mida justa. Justament per això em sento rara: per a mi, començar a treballar després de les vacances era un suplici. Ja plorava una setmana abans! I aquesta vegada no ha estat així. He anat a l'escola com si res, assimilant perfectament que és el que toca. 

Jejjeje! Potser també ajuda que els dijous només faig de 15 a 17 (i són reforços) i que els divendres no treballo!! ;-)