Parèntesi

Ahir una mestreta pujava les escales de la facultat, aturant-se a cada esglaó i mirant de tant en tant la ciutat que quedava als seus peus. Somreia i respirava profundament, deixava que el sol l'abracés, que l'acaronés amb força i transformés aquest contacte amb la pell en gotes de suor. Va pensar en com els dies podien haver estat diferents però va tancar els ulls i es va deixar endur per altres pensaments més dolços. Anava pujant sense tocar gaire amb els peus a terra: el sol, la calor, el silenci i l'absència de pressió feien que estigués mig endormiscada.

Va arribar a la biblioteca i el canvi de temperatura gairebé la desperta de cop, però va pujar les escales de l'edifici, va tornar a mirar Barcelona a través del vidre i es va adonar que el silenci se li havia ficat dins de la pell. Va deixar que s'hi quedés. Què diferent de l'última vegada quan no hi havia cap bocinet de taula sense papers, estoigs, llibres, apunts... Va agafar el que necessitava i va marxar ben a poc a poc, sabent que mai més s'accelerarien els batecs del seu cor en fer aquell mateix camí. En tot cas no per no confiar en les seves possibilitats.

.

(Mestreta estarà unes setmanetes de vacances però no desapareguda del tot).

Vacances, dubtes, vacances, dubtes...? VACANCES!

Anit vaig omplir alguna casella sense saber ben bé què em demanaven. Podia haver esperat fins avui i preguntar alguns dubtes a algú. A qui? No ho sé, ja comencem amb les coses que no t'ensenyen a la carrera. Però, tu! Que tinc 28 anys, ja no sóc ni tan indefensa ni tan nena. A més, realment tenia més falera per acabar amb tot que no pas nervis per si m'equivocava en alguna dada que després no pogués canviar. Com una nena petita quan li fan el seu primer regal. Igual. I què voleu que us digui? Tinc ganes de fer vacances de veritat. Però de veritat de veritat. Fa massa temps que sempre tinc el cap embolicat en alguna història. I si volgués ara també podria fer-me embolics (i grans!) amb els pensaments que em corren per aquest caparró meu: esperar fins setembre, i si no he entregat tots els papers necessaris, m'haurà entés aquella dona quan li preguntava que..., com es comença a una escola?, haig de practicar més el meu anglés, i si t'has equivocat en triar aquelles opcions?... I així podria seguir fins... Fins que hagués passat l'estiu i no m'hagués adonat que se m'han acabat les vacances.

Noia, això era l'1. Fins al setembre no podem arribar al 2, així que... ja saps què has de fer!

Tic, tac... llistes!

"Les qualificacions en color vermell corresponen a les notes de l'acta pendent de confirmació". Aquest matí he tornat a entrar al meu expedient per veure si estava la meva última i estimada nota. Sí que hi era... però en vermell. Ai, mare! Això no s'acabarà mai o què? Per què està en vermell? Què vol dir? Quan deixarà d'estar en vermell? Sóc una persona tan i tan nerviosa i tot m'atabala tant, que qualsevol cosa que per altre seria la xorrada més gran del món per a mi significa una gran muntanya. I algú amb més empenta que jo (o el que sigui) ja hagués trucat a secretaria a preguntar tot això que jo deixo aquí escrit al blog.

Tinc temps per apuntar-me a llistes fins el 18, aquest divendres, així que tampoc no puc esperar molt a resoldre el tema de l'expedient. Llistes. Aquella cosa abstracta i llunyana ara ja quasi té forma i és gairebé palpable. Igual rieu, però veig que és quelcom així com... el monstre del llac Ness, que tothom n'ha sentit a parlar però ningú no l'ha vist. No se si enteneu la comparació però el que vull dir és que em sento tan petita quan miro el meu futur pròxim...

Ara sí, amb totes les lletres

............................. Imatge trobada a google

Acabo d'arribar a casa després d'haver sopat fora i fer un cubateta. Són dos quarts de tres passats i he mirat el correu per mirar. Després de tants dies i després d'haver-lo mirat per última vegada avui a les 20h no m'esperava que hi hagués res. Però sí. Hi havia, per fi, les lletres, les paraules, les frases, que em deien que ja està, que ho he aconseguit, i que la carrera que m'ha costat tants anys ja és meva. Ja sóc mestra!!! Sento tantes coses que no sé què escriure. Només volia compartir la felicitat que sento en aquests moments. Ara vaig al llit, no a dormir perquè sé que no podré, però sí a pensar en... En què? Ara mateix sóc un garbuix de sentiments, les llàgrimes em corren galta avall, penso en totes les coses que vull fer... Sóc tan feliç!

No se m'acut el títol...

Estic a punt d'anar a casa d'un nen que crec que no té gens de ganes que hi vagi. Això fa que em costi anar-hi a mi també, la veritat, sempre és millor quan les dues parts posen quelcom de la seva banda. Avui, a més, estic histèrica perquè hi ha 12 crèdits que falten al meu expedient i la professora no dóna senyals de vida. Des que vaig entregar el treball he estat més o menys nerviosa però ara una mica més i dono un cop de puny a l'ordinador quan he vist que encara no hi havia cap resultat.

I m'haig d'estar tota la tarda fora de casa. I ens hem d'aguantar mutuament. I jo només vull tancar els ulls aquesta tarda. I vull deixar d'estar nerviosa. I vull que se'n vagi aquest nus que tinc a l'estòmac. I vull que surti la nota. I vull... I vull aprovar. Vull ser mestra.

Quin títol haig de posar-li a això que sento?

Desesperació

Ja està. Ara sí que ja no hi ha res més a fer. Acabo d'enviar el meu últim treball i només em queda esperar. Sóc com un nen que, al cotxe, no para de preguntar "ja arribem?, hem arribat ja?, falta molt?". Veig que em connectaré cada cinc minuts per veure si han penjat les notes. Quan esperes però saps què vindrà ho fas amb certa resignació. Quan esperes i no saps si allò que tant desitges es complirà o no... això és DESESPERACIÓ!

Ben a prop

És com si anés caminant, caminant, caminant i no hi arribés mai. Ara veig que estic molt a prop i se'm comença a dibuixar un somriure a la cara. No deixo que aquest somriure es faci molt gran ni molt visible perquè tinc la sensació que en qualsevol moment es pot obrir un forat a terra i hi puc caure. No puc celebrar res encara perquè no sé res del cert però m'imagino obrint una ampolla de cava perquè he acabat una de les etapes de la meva vida que menys m'han agradat.

La universitat ha estat horrible. Ara tinc pistes perquè ha estat així però mentre no les he tingut no he pogut entendre per què no he deixat que ningú passés de company a amic, per què se m'accelerava el cor en pujar les escales, per què he decidit que les idees dels altres havien de ser més bones que les meves...

Sóc ben a prop del final i tinc moltes ganes de cridar.

Ja ho sabíem...

Doncs sí, ja ho sabíem. He suspès. És increíble però una part de mi estava contenta d'haver suspès justament l'assignatura que no té setembre. Sí, és clar, així no haig d'enfrontar-me al que vindrà després, a la feina, a la meva autoexigència, a pensar que ho estic fent malament, a... A veure!, si ni tan sols t'has apuntat a llistes encara, si no saps quan podràs trepitjar una escola tot i que hagis aprovat, si...

Ja. Si tot això ja ho sé. Pfff!!